Any 76, la fusió i les lentejuelas són lo més cool, i per això "Albino" Red
(mote por obra y arte de'n Charlie Parker),
va anar a Suècia perquè estava fins els collons del dia d'acció de gràcies o algo així...
Va coneixer quatre blanquitos més de per allà,
i va descobrir que tocaven de puta mare...
El contrabaixista es va passar el dia fent vocal-obligato
i tenia un groove que t'hi cagues,
i van decidir gravar un disco de bop pur...
El pianista també va resultar ser algo molt potent...
(això és llenguatge i no els putos quaderns Santillana...)
Jo crec que va ser una gran idea....jpg)
Red Rodney - Yard's pad (1976)
Gravat a Estocolm a 27 graus sota zero,
en mig d'una pista de patinatge artístic.
Red Rodney - Trumpet
Arne Domnerus - Alto sax
Bengt Hallberg - Piano
Red Mitchell - Bass
Ed Tighpen - Drums
podreu sentir el soroll de l'agulla quan enfila...)
.jpg)
15 comentaris:
mmmm el blog promet! A mi el vinil em mola molt, encara que el trobo a les antípodes de la practicitat.
A casa encara tinc pendent de re-conectar el plat a l'equip per unes reformes de fa un parell d'anys. Posar i treure els disc és un engorro, emportar-me'ls a l'emisora per punxar és un conyàs per lo que ocupen (quasi sempre hi vaig en moto) i per lo de buscar l'enganxe de la pista amb una merda de llumeta; i a més encara que tinc un plat regular tirant a bo, soc incapaç de distingir tot allò de la puresa del só del vinil per la plenitud de freqüències de tot l'espectre eliminades en els Cd's i s/tot mp3 i blablabla.
I sin embargo, em fascina la litúrgia dels vinils, em transmeten més sensacions al tacte que els CDs (i evidentment els mp3), igual com em transmet més sensacions anar amb la Impala del 64 (que he d'arrancar desprès de 6 o 7 patades, no frena una merda i em pringa les mans de grassa) que no pas amb la Kawa moderna. Detalls com aquests em revelen la meva desubicació temporal.
En fi amb menudo totxo m'he estrenat!
Curiosament el vinil que em va fer entrar al jazz va ser Walking the Line (¿'76?) de l'Oscar Petersson, que corria de tota la vida per casa però crec que era de mon tiet.
Del Rodney no en se res, però és curiòs lo de Suècia com terra d'acollida de talents com Don Cherry, papi de la Neneh, Bebo Valdes, papi del Chucho, o Henrik Larsson, papi del gol.
A mi em molen els totxo-coments, especialment els teus... i si, tens raó amb lo de la practicitat, i en la qüestió so, mira... a vegades se senten pitjor, però és un pitjor d'aquells romàntic, com d'una tia més llejta, menos fashion, però que no saps perquè, et posa més que les demés, sap com tocar-te etc... I si, curiós lo de Suècia... molt curiós...
plas plas plas (felicitats pel new blog on the rocks).
Jo al principi era dels que afirmava que el vinil aconseguia un so "pastós" que el CD semblava no tenir. Ara, però, crec (emulació verbal i onomatopeica del so del vinil) que per fer scratch el vinil està molt bé... i també per la "litúrgia dels vinils" de què parla En Torres (els que tinc els guardo com or en pany i els col·locaria al costat de l'aigua beneita).
Bytheway, què se n'ha fet dels mini-discs??
Aneu aquí, ja veureu.
Molt bona sessió... Gracies.. Escoltar la música en vinil es la millor manera de substituir el directe. Peró això vol dir que t'has de seure al sofà, encetar una birra, tancar els llums i disfrutar de la música. I això comporta temps (cosa difícil de trobar avui en dia.. i més amb dos marrecs rodant per casa). "Pulutant" de moment em conformo amb l'emepetres per anar-me fent una idea de lo que m'agrada i lo que no. I lo que passa el filtre intentaré buscar l'original per escoltar-ho quant em jubili... jeje
Personalment, opino que aquest bloc no passa de ser una mera plataforma on verteixes els continguts que vols a través de la llengua escrita.
Sigui com sigui, felicitats!
(He's Back, Johan Sebastian!)
Vaja !!!, bàsicament anava a comentar el mateix que en Mr. Towers.
Jo en tinc uns quants de vinils, uns quants, quants, que molt de tant en tant escolto ( quant les gates m'ho permeten, es que s'enfilen per tot arreu les comdemnades !!! ) amb un sensacional Yokohama que cuido una mica més que la meva salut. No canvio per res del mon aquest so i la liturgia de abaixar l'agulla amb una tendressa enorme, la col·locació amb milimètric cuidado del vinil en qüestió......aiiixix.
És com una fornicació musical...m'agrade !!!
ôbiament ja m'he baixat en Rodney, la veritat és que promet !!!.
Cuidis !!!
Yes el blog! M'agrada... Tan blanquitus no eren, eh, però, en Red Mitchell ni l'Ed Thigpen (bateria del Peterson, precisament)...
La onda es sado y...
Perillín, acabo de decidir que t'erigeixo en el meu gurú espiritual del jazz, donat que és una música que no entenc i tu, pel que sigui, sembla que sí.
Acabo de fer 1descobriment. Què et sembla aquest gall d'indi:
http://www.myspace.com/josejamesquartet
Jo diria que remena els tomàquets cherrys
Aquest tio mola bastant...
Tu diga'm per on vols tirar... Swing en blanc i negre? bop nihilista? bop calent? fusió setantera? modenno?... i jo amb el pit (de poll) inflat, et guiaré per la foscor... ;-)
En tant que guitarrista que treballa els silencis, jo soc de l'escola del Blues Turistic. Especialment, el Delta Blues i la seva versio electrica de Chicago. Encara que no li faig gens d'ascus a tot el que soni fanquimen.
Ara be, mirant a la meca et dire que no em fotis a escoltar bop, ni calent, ni nihilista ni esponja, perque NO ENTENC RES!
A partir d'aqui, la xirimoia esta en tu tejado, que diuen...
Motlle!
50% blues 50% funk, tocat per jazzmens... Gran disco! (i gran blog)
Blue Mitchell - "Graffiti Blues"
Me l'apunto i tiro xq me toca una winchester del 45
vaig al mule i t ho dic
http://daywithjazzman.blogspot.com/ip
Publica un comentari a l'entrada